Sóc filla de l’estiu, i això segur que té alguna cosa a veure en que aquesta és justament l’estació de l’any que més m’agrada. Si, ja sé que la calor tot sovint es fa insuportable, que de dia el sol ens desfà en tots els sentits, que moltes nits són d’insomni... però com sóc una mica rareta, no ho nego pas, m’encanta l’estiu!.
De petits, són com esponges, ho absorbim tot. No només coneixements. També captem tots el missatges subliminals de l’entorn, siguin persones, llocs, o situacions i aquests se’ns van dipositant a dins com un joc de tetris sense fi. Després amb els anys, en podem les treure valoracions.
Des les quatre estacions que composen l’any, bàsicament tres les passava a Barcelona i una, l’estiu, la passava per aquestes contrades on ara hi visc. La tardor, l’hivern i la primavera tenien com a prioritat indiscutible: l’escola. Em va anar molt bé. El fet de tenir retentiva i memòria fotogràfica, suposo va ajudar-me a no haver de fer gaires colzes per tirar endavant els estudis. Només un curs vaig haver de recuperar dues assignatures durant l’estiu: dibuix i francès, però al setembre vaig poder superar-les sense més entrebancs.
És clar, que quan començava un nou curs escolar a Barcelona, tenia ganes de retrobar-me amb les companyes/amigues i sobretot de tornar al Cau Falcat, on hi érem tota la colla de bons amics. Però res era comparable amb els tres mesos d’estiu que m’estava a cavall entre Tàrrega i la Figuerosa (poc més de 5kms, les distancien). Res...
El meu pare no feia gairebé vacances, només els dies justos de la Festa Major a l’agost i caps de setmana. I no és pas perquè no li agradés venir, ell tenia passió pel seu poble i la seva gent. Sempre deia que quan es jubilaria vindria a viure a la Figuerosa, però és veu que la vida no ens permet fer plans a gaire llarg plaç, te el mal costum de dur-nos la contrària.
Em suposo que l’he heretada d’ell, i de les meves àvies, l’estimació per aquesta terra. Ma mare i el meu germà, normalment es quedaven a Barcelona amb el meu pare i venien només uns quants dies en tot l'estiu. A mi en canvi, tot just per Sant Joan ja em portaven a casa de la iaia a Tàrrega i no tornava fins a tocar de començar el col•legi. (entremig hi havia estances a casa d’altres amics com ara a Cubelles, les colònies prop de Ripoll, etc. però bàsicament el sinònim d'estiu era l'Urgell).
Com des de ben menuda m’estava a temporades amb els avis d'una banda o l'altra i també amb els tiets, aquest fet em va ajudar a no patir enyorança ni fer-me sentir estranya allà on fos.
A l’estiu, recordo a les iaies dient-me tot sovint, que escrigués al pares per a dir-los que estava bé..., que els enyorava..., però la veritat és que de petit costa trobar el moment de posar-se a escriure aquelles quatre ratlles.
Esmento a propòsit el fet d’escriure, doncs en aquells anys, les cartes de correu ordinari entre familiars per explicar les quotidianitats sembla que eren un fet força habitual.
A Tàrrega hi havia telèfon a la casa però s’havia d’establir una conferència per parlar amb Barcelona, no es podia trucar directament i a més es veu que costava molts diners.
Al pis de Barcelona, amb un telèfon Heraldo. Any 1961 A la Figuerosa ni tan sols hi havia telèfon a les cases, només un “Teléfono Público”, era a cal Ferrer.
A peu pla de carrer en Miquel hi tenia la ferreria i la botigueta de queviures i a damunt la vivenda. Quan rebies una trucada, et venia a avisar per a que t’afanyessis a baixar fins a casa seva, (casa nostra és a la part de dalt del poble, i hi ha un bon pendent), perquè en pocs minuts tornarien a trucar des de Barcelona i calia estar a punt i anar-hi lògicament preparat amb els diners que costava “l’avís personalitzat”.
El telèfon en qüestió era al fons de la ferreria. Durant la conversa, ell sempre es quedava allà a prop per si "sorgia" alguna incidència en la conferència establerta, com ara que una fitxa no fos acceptada, etc...
Recordo encara, que primer en tenia un de color negre penjat a la paret que funcionava amb fitxes però amb el pas dels anys, es va modernitzar i el va canviar per un nou model de color gris, (això del color és un dir) també de paret.
A fi de donar un millor servei a tot el poble i amb motiu del nou telèfon, hi va fer una mica de quartet per a que les converses fossin més privades, però aquella porta no va arribar a tancar mai. Les males llengües deien que al pis de dalt s'hi havia instal•lat un supletori des del que la seva esposa (que no baixava mai), podia seguir totes i cadascuna de les converses. M’estimo més de pensar que es tractava d'una "llegenda rural".
Anar a cal Ferrer (a la part de la ferreria) era tot un espectacle, mai s’ha vist en tot el món un sostre tant ple de teranyines ni tantes mosques en dansa continua en el mateix lloc, i si alguna cansada de tanta ballaruca necessitava un respir, anava directa als seus pantalons!.
Per nosaltres, llavors uns marrecs, consistia en un entreteniment com un altre anar-li comptant les mosques del pantaló mentre ell s'estava assegut. Si haguéssim sabut aleshores de l’existència dels rècords Guiness, els hauríem avisat, de ben segur el seu nom hi restaria inscrit.
La ferreria, un indret on d’un any per l’altre no semblava pas que cap objecte (ni ell mateix) hagués canviat d’ubicació, tot seguia sempre en el seu mateix lloc. Era com si el temps s'hi aturés a fer-la petar amb en Miquel, que de xerraire n'era una estona.
Fos com fos, en aquells anys poc o molt, sort en varem tenir del Miquel, el seu telèfon i la seva botigueta de queviures que ens solventava a tots plegats més d'un apur. Però la singularitat del seu "colmado" ja l'explicaré un altre dia...
En definitiva, potser per tot això (o potser no), l’alternativa per a tots plegats era escriure una carta o bé una postal (sempre dins d'un sobre tancada).
La del principi d'aquest post, la van enviar els meus pares i germà des de Barcelona a la Figuerosa per felicitar el sant a l'avi Ramon, l'agost de 1965.
Si vols, pots veure més fotografies i compartir amb mi més secrets... , a l'altre bloc.
