Coses de la Laia (IV)

Avui us deixo amb un altre relat de la meva neboda Laia de 16 anys.

Com sempre, l'he deixat tal i com ella l'ha escrit.

Espero que us agradi tant com a mi.

L'altre dia vaig somiar que estava a un prat verd. Un prat ple de flors blanques. Totes, amb les seves formes peculiars, es movien en compàs amb el vent i amb el meu cor. Sentia cada bateg com si fos l'últim suspir de l'aire. Cada bateg, separat del següent per milèsimes de segon, era meu. I només meu.

I de sobte m'aixecava i em posava a córrer. Anava trepitjant cada herba amb la tendresa dels meus peus descalços. Sentia la gespa que mullava les meves cames fent que se m'aixeques la pell. Amb cada pas em sentia més viva. Relentia tot el possible el moment de despertar-me i estar inmersa en una realitat en la que no podia córrer pels camps descalça. Una realitat en la que el tacte de les cames no existia per mi, on el compàs del vent i el meu cor no coincidien. On els meus peus no noten la humitat de la gespa. On la pell de les extremitats inferiors no s'aixecava. Una realitat dura i eterna. Però sabia que era la meva realitat. Que m'havia de despertar i que aquell somni no duraria molt.

I per un petit instant em vaig sentir com si realment pogués caminar, com si realment pogués córrer. Com si la meva pell s'estigués aixecant de veritat. Era tan real. Per un petit instant vaig somriure. I em vaig despertar.

Seguia somrient. I em vaig adonar que la meva vida era plena de coses bones. Amics, família. Somnis de futur. Desitjos de ser millor. I encara que hagués d'arrossegar una cadira de rodes tota la meva vida, era feliç.

Vaig incorporar-me i em vaig quedar mirant per la finestra de la meva habitació. Vaig respirar fons. No podia evitar que les llàgrimes saltéssin. Avui estic a un prat verd. Un prat ple de flors de colors, i puc acompassar perfectament els meus bategs, miro al meu voltant i contemplo la bellesa de la que està feta el món. I em dono compte que no necessito res més, que no necessito unes cames per ser feliç.

Agafo el mòbil i truco a una amiga, especial. I li dic; "Eh tia, sóc feliç". I les dos explotem a riure. I avui, sé que no és un somni.

Fotografia i text: Laia

Blogger m'ha l'ha ben jugada

M'ha semblat una broma de mal gust per part de blogger o de qui sigui. Jo no he fet res!.

Avui en arribar i entrar a alguns dels blocs que en sóc seguidora, m'he adonat que jo no hi constaba. Havia desaparegut de cadascún d'ells !

En cap hi era. No hi havia el meu "solet" enlloc.

No sé el que ha passat en la configuració del panell, em constaveu tots pero com a seguidora anònima en lloc de pública, com us tinc.

M'agradaria saber si a algú de vosaltres li ha passat també i si sap a que es degut.

Ara al canviar-ho altre cop a "públic", ja no em conserva el lloc "original" i veureu que a tots vosaltres us surtiré en l'última posició afegida.

:(

aaaggg!

Aquí us deixo un link (clickeu damunt) i us explicarà una mica el perquè si us hi trobeu també amb aquest problema. ;)

Sis mesos... i el post número 100

Botiga de somnis

Avui fa exactament sis mesos que vaig encetar aquest bloc, a més, aquest és el post núm. 100 i 50 de vosaltres heu decidit fer vostres els meus somnis.

Fins avui mateix no m’he adonat d’aquesta casualitat, i he pensat que potser era moment de fer-ne un petit balanç de tot el que m’ha representat.
El vaig iniciar una mica per casualitat. Aquells dies no eren els millors per a mi, tot i ser el més d’agost amb festes, retrobament d’amics, familiars, etc. hi havia coses que furgaven massa dins el meu cap, era com un trencaclosques sense cap peça encaixada. Tot seguint els consells del meu marit, vaig creure que aquesta nova activitat, com a mínim em permetria dispersar per una banda les cabòries de trobar-me sense feina, sense atur i amb un futur incert... i per altra, donar volada als meus somnis dins la realitat del dia a dia. Uns en forma de pensaments, altres de vivències, de fotografies, de curiositats... una mica de tot.

El 30 de setembre vaig tornar a la feina de Lleida, que havia deixat el mes d’abril (per anar-me a treballar a Tàrrega, on resideixo i que com ja havia dit, va ser el meu error de l’any).

Retrobar-me de nou amb tots(es) els companys de feina i la meva cap, com si el temps no hagués passat i tornar a la rutina diària... així com l’alegria que em reportava el saber que a “l’altra banda” d'una freda pantalla d'ordinador hi havia algú, que encara que no el conegués, sentia els seus batecs..., van ser per a mi, la millor medecina.

Finalment, les peces del trencaclosques es van anar encaixant una a una fins a dibuixar un bonic mosaic.

M’adono que el bloc n’és una d’aquestes peces, que ara sense ella res ja no seria el mateix, el dibuix no estaria complet. I com en un joc de miralls, aquesta peça és alhora el resultat de moltes petites peces que sou cadascú de vosaltres i que sense elles, res no tindria sentit.
Lamento no poder visitar-vos a tots tant com m’agradaria, ni tan sols publicar totes les coses que passen pel meu cap i pel meu voltant. M’haureu de disculpar. Les hores són les que són i no les puc allargar o aturar com en els rellotges tous d’en Dalí.

Però vull fer-vos saber el molt que m’heu fet gaudir, riure, plorar, en definitiva “sentir” amb cadascun dels vostres post i el molt que m’heu aportat i ajudat amb els vostres comentaris al meu. D’això se’n diu compartir. I així m’agradaria que seguís, compartint entre tots les nostres realitats i els nostres somnis tan diferents i tan iguals alhora perquè n’hi ha coses que no tenen preu, que no es poden pagar amb diners i aquesta n’és la millor mostra.

Per tant... balanç positiu !!!

I una vegada més us dic, gràcies per ser-hi !

Per cert, que millor que celebrar-ho (i compartir-ho) amb una festa d’alegria com la del Carnestoltes !!!

(llàstima que no ho hem pogut arrodonir amb una Victòria del Barça, però no defallim, tornarem a lluitar, tornarem a sufrir... i tornarem a vèncer !)

Fotografies:
(1) Antonia Jurado (Venècia)
(2 i 3) Dalí i Magritte, respectivament (google)

Participació al 95è Joc literari

Participació en el 95è Joc literari proposat per en Jesus Ma. Tibau,
des del seu bloc "Tens un racó dalt del món"

M’he acostumat a la seva absent presència, perquè de fet, portem gairebé tota la vida juntes.

La mare m’explica que quan era petita em duia al parc, i quan tot just feia les meves les primeres passes i em deixava anar de la ma, sempre corria a refugiar-me entre les seves immòvils cames. Suposo que deuria ser com aconseguir un premi, doncs el primer que feia en arribar-hi era girar-me i oferir-li un gran somriure.

Mentre corrien els anys, entre joc i joc, berenava sempre a la seva ombra, un llonguet, una coca de sucre, o un entrepà de formatge, tant se val, si era al seu resguard.

Recordo que quan tenia quinze anys, també sota el seu ampar, vaig sentir per primera vegada la tendra dolçor d’uns altres llavis besant-me els meus...

I avui dia, segueixo passant pel seu davant, anant i tornant de la feina.

Mai puc deixar de mirar-la i sempre sembla dir-me:

“Tu tens la sort de ser una dona amb totes les seves qualitats, aprofítales!. Segueix sempre el teu camí, endavant i amb fermesa, mantinguis el teu front ben alt i malgrat les adversitats de la vida, fes sempre un pas endavant i continua caminant”

Participació a Relats Conjunts - Els corbs han tornat -

Alekséi Savrásov 1871

Era un fred matí d’hivern, quan va arribar a casa seva. Una casa que restava buida, com ho estava ell mateix.

Havia transcorregut tota una vida des d’aquell fatídic 15 de març de 1811. El dia en què el cor se li esquinçà. Creia haver marxat per oblidar. Però ara, desprès de tots aquells anys, just davant la casa que els havia vist nàixer, sap que del que va fer, se’n diu fugir.

L’entorn no havia canviat gairebé gens. La casa, els arbres, el llac, semblaven haver-se aturat en el temps tanmateix com a la seva ment. La mateixa ombra que el perseguia i li enfosquia dia rera dia el pensament, ara desdibuixava a la neu el perfil de la seva ànima en forma d’aquells arbres nus.

Per un moment, fins hi tot li va semblar sentir de lluny les rialles perdudes d’aquell parell d’infants que jugaven vora el marge del llac de darrera la casa, el ja llunyà matí de març.

Sempre havia volgut pensar que era el dolor d’aquella imatge qui li paralitzava els seus sentiments al llarg de tots aquests anys. Però no era exactament així.

Sabia que el llac havia minvat el seu gruix en les darreres setmanes i malgrat això, encoratjà al seu germà a creuar amb el trineu fins l’altra banda del llac...

Ara, en veure’s sol, accepta que fou la seva covardia qui els va matar als dos. El seu germà en Nicolai, ho feu allí mateix llavors. I ell ha restat mort en vida, allargant indegudament aquest moment durant els darrers 60 anys.

Un crit esfereïdor trencà el buit d’aquell silenci i alguns dels corbs semblaven dansar amb el so d’aquest rèquiem imaginari.

De sobte, vençut pel pes de la traïció, es deixa caure de genolls a la neu. Immòbil, plora amargament durant hores amb les llàgrimes d’un nen. Comença a fer-se fosc i s’adona que no te cap raó per tornar a casa, allí no l’espera ningú.

Com tampoc ningú se’n farà ressò de la seva absència...,
perquè només els corbs són coneixedors de la seva presència...

Creació resultant a la darrera proposta de "Relats Conjunts".

I tú, ja hi participes ?

M'han canviat el Donut's

Sí, m’han canviat el Donut’s!

Aquests dies m’he adonat que el Donut’s de tota la vida, sí, aquell que des de petits ens havia acompanyat juntament amb la cartera escolar (us recordeu de l’anunci de l’època?), doncs no serà mai més el mateix.

Sembla ser que a Lleida província estem de proves per a la nova presentació que volen oferir d’aquest producte, ara arriba a alguns bars envasat individualment.

D’entrada penses, mira millor per tema higiènic.

Però no!

Jo ja l’he tastat i us puc dir que no té punt de comparació amb “l’original” de tota la vida. Ara és només una massa arrodonida amb un forat al mig i punt.

Tot aquell sucre que hi havia damunt i que (sobretot a l’hivern) feia crec, crec... ummm!... doncs: res de res, s’ha perdut com per art de màgia. I a més, com va envasat li posen data de caducitat d’uns 5 dies aproximadament i és converteix en un producte totalment insípid a més de generador de més residus cap al medi ambient (l’envàs).

Si una cosa el caracteritzava, era per ser fet, distribuït i menjat el mateix dia. Això era el que realment el feia diferent.

No hi entenc massa, però sentint com els treballadors de la planta de Sta. Perpètua estan de vaga per possible deslocalització d’una part de la producció cap a Madrid, que a més volen acomiadar personal i ara veure el producte envasat... m’ha pujat la mosca al nas. Senyors de Panrico, no anem pel bon camí !

O sigui, que si encara podeu gaudir de "l’original de tota la vida" aprofiteu-ho! Abans no us el canviin també.

A mí, de moment, ja m'han deixat sense la opció de triar si vull, o no, un dia “rodó” ! Quina llàstima.

Ei, que també hi ha gent que potser li agrada més aquest, quedi clar.

Ben pensat... sigui com sigui, potser és una oportunitat per deixar de banda totalment aquest tipus de bolleria industrial!

Imatge: Google

Un matí de diumenge

En Jordi, s’havia despertat tot xop, mullat, neguitós, amb una sensació extranya. Se sentia com ja fa molts anys en la seva primera nit a Cuba, amb aquella xafogor tant característica de les nits tropicals.

Però no era el cas. La nit en realitat havia estat freda, molt freda, de fet al llevar-se va veure que una fina capa blanca ho cobria tot. Era gairebé, com si una mantellina de seda s’haguès dipositat, amb tota cura, damunt d’aquells camps de la plana que podia contemplar des del finestrall de la seva habitació.

No en coneixia els motius exactes, però va pensar que potser aquell era un senyal. Que li estava succeint?, a ell? l’empresari més important de tota la comarca, si més no així el describien sempre en els diferents articles de premsa apareguts en l’última dècada. Ho tenia tot i més. Una casa magnífica a quatre vents al damunt d’aquell petit turó, rodejada de jardí. Amb pista de paddle i piscina orientades a nord i sud respectivament. El gimnàs en el soterrani, on no hi mancaven les últimes novetats en maquinària per a fitness. Dos cotxes, un esportiu de color roig amb sostre practicable i el tot terreny enorme, negre amb el que li agradava de moure’s per tot arreu. I així podríem seguir describint força estona cadascuna de les pertinènces que havia anat acumul·lant amb els guanys del seu pròsper negoci i dels que justament havia passat comptes fa quatre dies amb el senyor notari.

Però en realitat se seguia sentia buit, com si alguna cosa li manqués. Al vespre, en arribar a casa nomès en Duke l’esperava. Ell li demostrava tot l’afecte i admiració que precisava. Sense paraules, era capaç d’extreure-li aquell somriure que s’havia negat, a ell mateix, cada jornada.

Potser havia arribat l’hora de canviar la manera de prendre’s les qüestions diàries, totes.

I aquell matí de diumenge, mentre esmorzava i assaboria cada glop del cafè que contenia la tassa que premia amb les mans, un pimer raig de sol s’escolà justament fins allà mateix on era ell. I va somriure de bon matí. Va tenir clar que eren justament aquelles petites coses les que el feien realment feliç.

No s’ho va pensar dos cops.

Li va fer un xiulet a en Duke i aquest, tot d’una va aixecar les orelles gairebé al mateix temps que sortia cofoi en direcció a en Jordi.

Van sortir a fer un passeig plegats, un llarg passeig. I en Jordi va saber gaudir d’aquell petit plaer que se li oferia avui. Un dia radiant, encara fred, però amb un magnífic cel blau amb quatre pinzellades de núvols acaronats pel vent.

Demà dilluns no anirà a treballar, de ben segur podran passar sense ell.

Avui ha rebut un regal preciós, un regal de llum. La llum de la seva nova vida.

Fotografies: assumpta (des de la terrassa d’avui diumenge 08/02/09)

El video que s’acompanya és la cançó: Here Comes the Sun,

dels meus estimats The Beatles.

Bona, i si pot ser, lluminosa, setmana a tots !!!

Meme del 7

Dies enrera "El veí de dalt" del bloc "Malerudeveure't", va passar-me aquest "meme".

Com em vaig comprometre a fer-lo, ni que hagi estat amb retard, aquí abaix us el deixo.

El nom d'aquest "meme" és el 7 ...

Condicions:

1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que t’invita a fer el “meme” i posar aquestes normes en el bloc propi.

2. Compartir 7 fets sobre un mateix en el bloc.

3. Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blocs.

4. Fer-los saber que han estat convidats deixant un comentari en els seus blocs.

... i vaig pensar en diverses opcions però cap d'elles em feia el pés ...

... i llavors dic 7 x 7 = 49 (que llesta, je,je) i com ara tinc 49 anys, he pensat en deixar-vos una cronologia de la meva imatge cada 7 anys ... a veure que us sembla ...

Més o menys ... aquest seria l'inici de tot.

7 x 0
La fotografia és del 1960, encara que jo vaig nàixer el setembre del 1959
(Barcelona)

Aquesta no cal que us digui, que és del 7è. aniversari !

7 x 1 = 7
(a sota les espelmes pel meu germà que en feia 3) (Tàrrega).

Aquesta és de l'estiu del 74, o sigui
7 x 2 = 14
Amb el meu cosí Miquel (Tàrrega)





Aquesta és del dia del casament, amb 21 anys.

7 x 3 = 21

(Begues)

Aquest dia, feia exactament 7 anys que ens havien casat, tinc 28 anys.

7 x 4 = 28

(la fotografia, en el mateix lloc, a Begues)

La multiplicació segueix aquí 35 anys.

7 x 5 = 35

(Cerdanya)

En aquesta ja passo dels 40, exactament ... 42

7 x 6 = 42

Amb els meus nebots Laia i Gerard (la Figuerosa)

I aquesta darrera, fins ara, és d'aquest passat estiu, dies abans de fer-ne ...

7 x 7 = 49

(la Figuerosa)


He de reconèixer que m'ha agradat de preparar-vos-el i espero que així us agradi a vosaltres, però com veig que aquests dies en corrent molts per la xarxa, i jo no sóc gaire amant dels memes ... aquí us passo el testimoni per a qué qui el vulgui el pugui agafar sense cap mena de compromís!
Ànims!

A un altre ritme

Ahir mateix li deia a algú en un comentari que a la vida hi ha prioritats i que cal tenir en compte cadascú quines són les seves.

Això és el que m'està passant a mi en aquests moments. Que he de marcar-me prioritats.

No sé si heu vist que aquests darrers dies no vinc a passejar tant sovint com voldria pels vostres jardins. I que ni tan sols publico amb l'assiduitat habitual.

Si us plau, no us penseu

que no em recordo de vosaltres !

Ans al contrari !

Però per circunstàncies de la vida ... família, feina, amics, etc. no disposo de tot el temps que m'agradaria poder dedicar-vos ni a vosaltres ni a mi mateixa. I això no em permet, en aquests moments, seguir el vostre ritme.

Seguirè, com sempre, al vostre costat però enlloc de fer una cursa ... anirè de passeig relaxat ...

Perdoneu-me si encara tinc "coses pendents", com ara les participacions literàries d'en Jesús Ma. Tibau al seu bloc "Tens un racó dalt del món" o el meme (participació excepcional, je,je) que em va "encolomar" El veí de dalt des de "Malerudeveure't".

I per si no n'hi havia prou, Google i la seva "avaria" m'han desconfigurat totalment l'accès al bloc i he de fer les mil i una per poder-me accedir a mi mateixa ...

Bé, per avui res més ... demà, si puc, n'hi haurà mes !

Una abraçada ... i bona setmana a Totssssssssss ! ;)

foto: Google