Retalls Poètics - Ma.Mercè Marçal


Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.


Maria Mercè Marçal


Aquests dies també han arribat uns altres vents,
vents de tristor, que han acompanyat a amics i coneguts.
He fet endressa a l'habitació dels records,
i ara necessito deixar la tristesa dalt les golfes ...

Desitjos, Anhels, Necessitats, Satisfaccions, ... Felicitat

Desitjos, Anhels, Necessitats, Satisfaccions, ... Felicitat !!!

No sabria dir ben bé, si aquestes paraules han d’anar forçosament lligades.
Quins són els components que conformen la felicitat ?

Abraham Maslow deia que a mesura que anem satisfent les nostres necessitats bàsiques, anem desenvolupant més desitjos i més necessitats cada vegades més elevades i complexes.
Aristòtil, molt més temps enrera, ja ens parlava que “l’essència de l’home és el desig intel·ligent”.

Sens ha dit sempre que una vegada assolim el propi benestar, ... unes relacions afectuoses positives (en cadascuna de les seves diferents vertents), ... i el poder / Status social, ... obtenim la felicitat.
No en tenim mai prou ?

Per què llavors si no, seguim obsessionats en nous anhels, desitjos, necessitats, satisfaccions, que de no assolir ens conduiran irrefutablement cap a una depressió ?
I aquesta, la depressió, s’entén com una desaparició de qualsevol tipus de desig ... ai !

Sigui quina sigui la nostra cultura social, des de ben petits ens comencem a fer preguntes, i lògicament això ens impulsa a obtenir resposta en cadascun dels àmbits: a casa, a l’escola, amb el amics, etc.

En aquest nostre món occidental, fins a quin punt hi tenen a veure els diferents models de publicitat a l’hora de marcar-nos les nostres pròpies fites ?
Realment és tan complex ser feliç ?

És com voler fer la muntanya.

Carreguem a la motxilla, totes aquelles petites felicitats que anem trobant pel camí en el nostre dia a dia, sense gairebé adonar-nos.

I quan mirem avall, veiem el nostre punt de partida més menut, més difuminat …
Quan l’assolirem, si amb el pes a l’esquena cada cop ens costa més arribar a fer el cim ?

Deia/diu en Llach a “Itaca”, “ … es preferible que duri molts anys …”

Potser sí que cal aturar-nos, de tant en tant, i contemplar el magnífic paisatge que se’ns mostra a cada pas i saber gaudir llavors de l’aroma de la “flor de la felicitat” ...

Que tingueu una feliç setmana ! ;)


ITACA
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre del que saben.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itacat'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
Fragment d’Itaca – Lluís Llach
Foto: Google


l'esglai del migdia ...


Aquest post el vaig preparar el passat mes de setembre, al cap de poc d'haver iniciat aquest bloc. Donat que, lamentablement, encara seguim igual o pitjor crec que és oportú de donar-lo a conèixer a més gent i a veure si així d'alguna manera se'n fa més ressó i s'aconsegueix d'aturar aquest suplici diari.
Aquestes passades festes nadalenques (els festius em refereixo, inclós el dia 1 de gener), tampoc no ens han dispensat cap mena de treva :(
A veure que en penseu vosaltres ...

Abans de llegir aquest comentari inferior, si us plau, mireu el vídeo i activeu el so. Gràcies.



Doncs sí, aquest és el sobresalt amb que cada migdia a les 12.00 en punt, l’Ajuntament ha decidit delectar-nos les oïdes. Bé, us explico, aquest edifici que hi veieu és l’antiga fàbrica de Cal Trepat. Tot un símbol per a aquesta ciutat ja que (encara que resta tancada des de fa uns 35 anys aprox.) va ser un dels bucs insígnia d’aquesta comarca i de tot Catalunya.

Des d’inicis el segle passat, es van dedicar a la construcció de maquinària agrícola i segueix conservant un patrimoni únic a Europa tant per la diversitat de les màquines, com per l’estat de conservació. Aquest és el fet per la qual cosa hi anirà un futur museu que formarà part de la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Fins aquí, molt bé !!!

Però ara el que ens ocupa i preocupa, és que “els senyors de l’ajuntament” a part de restaurar la maquinària esmentada TAMBÉ HAN DECIDIT FER-HO AMB LA SIRENA QUE DONAVA L’ALERTA D’HORES D’ENTRADA/SORTIDA A FÀBRICA”. Els veïns que vivim a prop (perquè a la resta de la població gairebé ni se sent, o bé se sent molt poc), sabem per gentilesa seva, que és l’hora de “l’ensurt” .

Gràcies a ells, no ens cal mirar l’hora. Sabem perfectament que són les 12.00 p.m. !

Que tu dius ... cal que torni a funcionar ara ??? cal que ho faci cada dia sigui feiner o festiu ??? (només tenim dispensa els diumenges). Però clar, a ells què els hi expliques si no ho senten des de la Plaça Major !!!
Se suposa que cada vegada més anem cap a una cultura de millora de la contaminació, sigui atmosfèrica, lumínica o acústica, no ?. Si més no, així ho recull i reflecteix la Organització Mundial de la Salut (O.M.S).

Doncs això, que particularment ho trobo una bestiesa ! ...


i posats a triar coses d’abans per a fer a les 12.00, “El Àngelus” que resaven els nostres avis era una opció menys sorollosa.

Fins al proper “bombardeig”, que passeu un bon dia ! :)

Imatge: Google

Premi entre Blocaires


Blaudemar, del bloc My own world, ja fa uns dies em va concedit el Premi Symbelmine. Gràcies Blaudemar!

I que voleu que us digui, ni que sigui simbòlic, és sempre d’agrair que algú pensi en tu.

Segons explica, es tracta d’un premi amb història incorporada:

“Symbelmine són aquelles flors, que segons Tolkien, creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors, també conegudes com a “no m’oblidis”.

La idea és atorgar aquest premi en agraïment als blocs, premiant el seu treball i com a motiu per estrènyer encara més els llaços existents. Per que així, no ens oblidem d’aquells blocs que cada dia fan que vulguem seguir fent allò que fem”

O sigui, que em sembla una manera fantàstica aprofitar aquesta avinentesa que em brinda Blaudemar, per a poder reconèixer jo també aquelles persones que feu del vostre bloc un jardí on m’hi agrada passejar-me tot sovint ... pels vostres sentiments, per l’aprenentatge, per un somriure trobat, per una dolça abraçada, perquè em doneu ales per seguir tirant endavant amb els vostres comentaris ..., per tot això i més us el dedico a TOTS vosaltres que camineu amb mi ...

Les normes d’aquest premi són:

1) Escollir 7 blocs que per la seva qualitat, afinitat o altre raó, hagin aconseguit establir un vincle que desitjes reforçar i premaar-los amb un premi i enllaçar-los.
2) Escriure un post, mostrant el premi, citar el nom del bloc que l’ha concedit i notificar-ho amb un comentari als escollits.
3) Opcional: Exhibir el premi en el bloc.

No m’agrada gens haver d’escollir.
I menys encara, només 7 ...


Però com es veu que ho he de fer així, ho faré:

- Anton, del bloc “Rebaixes”. Perquè crec i ho afirmo, que és una persona com poques. Te un cor que no li cap, de tan i tan gran ... Perquè amb els seus poemes, dona una visió diferent i alhora exquisida. Gràcies Anton !


- Assumpta (l’altra), d“El blog de l’Assumpta”. Perquè és, senzillament, una persona genial, sempre te un motiu positiu per alegrar-te el dia, perquè en el seu bloc sempre hi trobareu diversitat, perquè .... per tot ! i a més a més “culé” fins a la mèdul·la com jo. Gràcies Assumpta !


- Carme “Nova col·lecció de Moments”. Perquè te el seu propi estil, personal i totalment intransferible. Perquè amb els seus dibuixos de colors vius, és capaç de transformar-nos el món i per els seus “haikus”, plens de sensibilitat, com poca gent és capaç de plasmar. Gràcies Carme !


- Cèlia, “Transparència”. Perquè si no hi fos, algú l’hauria d’haver inventat. Perquè m’agrada com ens descriu les coses, les grans les petites .... En definitiva, per la seva neta “transparència” i per la seva humanitat. Gràcies Cèlia !


- Oscar, “The lost art of keeping a secret”. Perquè és ell. És l’Oscar ! i amb això ja està tot dit. Perquè amb els seus post et fa gaudir, et fa riure, et fa recordar ... en definitiva, et fa viure ! Gràcies Oscar !


- Sherezade de "Lo que queda del Alma". Perquè és a l'altra banda de l'atlàntic ... però amb mig cor que batega per aquí. Perquè la seva prosa ... és poesia ... i perquè ens recorda que l'amor és el que fa moure el món. Gràcies Sherezade !


- Bajoqueta, “L’Hort de Bajoqueta”. Perquè va ser tot un descobriment, una persona amb múltiples facetes diferents i que és capaç d’aportar-hi en cadascuna d’elles tot el seu magnetisme personal. Gràcies “Bajoqueta” !


I a TOTS vosaltres, els altres, els que no us hi he pogut posar, per exigències del guió, també mil gràcies !!! Lua, Jesús, Cesc, Rita, Zel, Elur, Rits, Maica, Patry, Tere, Joana, Sargantana, Mar, Montse's, Poeta, XeXu, Jordi, Anna's, Cullereta, Natàlia, Groucho, Maria, Món, Núvols, Nur, Salva, Joan, Kweilan, Poeta, Esther, Robelfu, Albanta, Angeles, Merike, ... etc., etc., etc., per ensenyar-me a caminar en aquest nou món i per ensenyar-me a volar tocant de peus a terra !!!


Gràcies a TOTS!

Relats Conjunts - l'Odalisca - Marià Fortuny 1861

L'ODALISCA - Marià Fortuny 1861

No entenc el teu menyspreu. Saps que t’estimo, ho has sabut de sempre ... fins hi tot d’abans.
Perquè em fas viure només de records?
Mira’m, només amb una mirada teva saps que seria feliç que en tindria prou per saber que encara m’estimes.
Però no, tu segueixis cap cot, mirant el res, tocant un i altre cop aquesta trista cançó,
Que potser et penses que així podràs oblidar-me?
Em mates a cada instant, cada batec del meu propi cor en retrona dins com mil agulles afilades, en saber-me tan a prop teu i tan lluny alhora,
Cada instant del meu pensament em martiritza en saber-me sola, perquè tu essent aquí, no hi ets
Et vaig jurà que sempre seria teva i ja ho veus, jo ho he complert, i tu que hi fas?
L’esclava del turmell la duc per tu, ho recordes? Va ser la primera vegada, jo ho tinc tan present com si acabes de succeir,
Em sé feliç pensant-t’hi, revivint cadascun d’aquells instants, fent-los eterns, delectant-m’hi,
On són ara els teus llavis? Aquells petons que m’omplien de mel, que m’embriagaven, que em feien sentir borratxa de passió,
On són ara les teves mans? Aquelles que em trobaven i feien perdre’m, que recorrien el meu cos com vaixell que segueix un horitzó que mai no arriba,
I tot per què?,
Per què jo no sóc com tu?,
Per què no tinc la pell bruna?
Per què ell sap que vaig ser teva abans?,
Per què ens va descobrir?,
Per què aquest és el preu que has de pagar al teu amo, com a càstig,?
... Perquè et llegeixo el pensament i en tinc prou per saber que la teva ànima plora ...
i per què sé, que cada nota d’aquesta trista cançó és una llàgrima teva que parla del nostre amor impossible ...



El pelicà que no sabia que ho era

A l'imatge es pot veure el pelicà amb les cigonyes
a l'abocador de Montoliu buscant menjar.
(Foto Diari Segre).


Hi ha un pelicà que ha volat, confós enmig d’un grup de cingonyes des dels països de l’est fins a l’estany d’Ivars d'Urgell.

Segons diuen els entesos, aquesta és una raresa ornitològica. Sembla ser que s’ha despistat del seu full de ruta, doncs havia d’haver seguit el “corredor oriental” i ha seguit cap a la part occidental. S’ha unit a aquest grup de cigonyes, i com no tenen problema de trobar menjar i sobreviure, es veu que ja es dona per satisfet el “nano”. El que potser no sap, és que hi ha gent que ve de tot arreu nomès per a veure'l a ell !

Les cigonyes, per la seva part, no semblen pas gaire extranyades amb l’estrafolària l’indumentària que porta el seu nou veí. Ja ho veieu, una vegada més els animals ens tornen a donar una lliçó de convivència.

No cal mirar gaire més lluny de la finestra per preguntar-nos quins són els éssers civilitzats i quins no.

Que tingueu una bona setmana !!! ;)

No sempre la culpa és de R.E.N.F.E

Imatge fotografia:
Finestra de vagó de tren apedregada per uns brètols,
i fotografiada des de l'interior, amb el meu mòbil.
Dijous 15 de gener de 2009, com gairebé cada dia, vaig agafar el Tren Regional que surt de l'estació Lleida-Pirineus a les 19,30h amb destinació L'Hospitalet de Llobregat. Vaig seure en el primer dels vagons, a ma esquerra segons anàvem en direcció a Barcelona.
A l'alçada de Bell·lloc d'Urgell, per a ser més explicits diré que no feia ni mig minut que acabavem de deixar enrera l'estació d'aquesta població, tots els passatgers d'aquest primer vagó varem tenir un ensurt considerable. Semblava gairebé com si haguèssin hagut 3 trets allí dins mateix.
En qüestió de breus segons (i tiro llarg), tres objectes -suposadament pedres- van impactar en tres de les finestres del costat dret d'aquest mateix vagó (també en direcció a bcn) i van deixar en els tres casos, les llunes de cadascuna d'elles completament destrossades.
Algun dels passatgers podria haver vist dos nois muntats en bicicletes. Jo no vaig veure a ningú, doncs anava a l'altra banda de finestres i a més prou en vaig tenir com la resta de passatgers de refer-me de l'ensurt.
Per sort les finestres amb llunes dobles van resistir i ningú va prendre mal, però podria no haver estat així. Passats uns metres més endavant el tren es va aturar i es va decidir que es podia continuar la marxa del viatge sense més conseqüències.
Encara no ens expliquem com van poder tenir tanta punteria. I evidenment no és el primer cop (tant de bo fos l'últim), en que resulten afectats trens, o tota mena de vehicles per impactes d'objectes llençats contra les vies de circul·lació.
Pregunto: Com hi pot haver individus amb el cap tan ple de serradures ?, A casa seva, a l'escola, ... no es detecten aquest tipus de conductes ? Quants delictes d'aquest tipus succeixin diàriament a tot arreu i ni tan sols són notícia perquè no hi ha hagut víctimes ? Us ha passat alguna cosa semblant ?

Coses de la Laia (III)


Relat escrit per la meva neboda Laia de 16 anys.

Vaig arribar al descampat on m'havia de trobar amb ell a dos quarts de cinc, tot i que haviem quedat a les sis.
Necessitava pensar. Evidentment i com m'havia promès, no hi havia ningú.
Era un parc preciós, només hi havien tres arbres, un al mitg, era un llimoner, i dos al final, dos roures. Les fulles es movien al compàs del vent.
Em vaig estirar a la gespa humida tot i que sabia que m'estava pringant tota la roba. Total era igual, em vaig passar tres hores per escollir-la i al final em vaig posar el més usual que vaig trobar.
Vaig observar el cel, en ell vaig poder distingir un cavall amb un nen a sobre. Un lleó que perseguia a una zebra. Vaig distingir-hi dos ulls que em van retar a cinc minuts d'empanament trencat per el soroll d'un motor de cotxe.
Em vaig incorporar, evidentment amb l'esquena plena de fang i em vaig girar. Era el seu cotxe. Vaig mirar el rellotge exaltada, no m'ho podia creure. I eren les cinc i mitja.
Encara quedava mitja hora. (Me l'havia robat). Vaig posarme el cabell rere l'orella donant-me compte de que no havia pensat cap tema de conversa.
S'anava acostant a poc a poc. Tot i la meva miopía vaig poder distingir una jaqueta texana i uns pantalons de chandall. Vaig respirar descansada al veure que ell també anava del tot usual.
Em vaig aixecar i ell va arribar.Vaig fer un intent d'iniciar conversa però em va tallar.
- T'has embrutat tota l'esquena.-
Va dir mentres dibuixava un somriure perfecte que deixava entreveure la seva dentadura blanca i potent.
La seva veu era greu, i només amb una paraula feia que el meu cor s'accelerés a cent per hora.
- Ho sé .-
El meu to de veu era consistent tot i que vaig fracassar intentant dissimular la vergonya. Vaig intentar espolsar-me l'esquena però era impossible, definitivament havia d'anar tacada.
- Fa molt que ets aquí?
- No gaire la veritat, més o menys deu minuts.- Vaig mentir.
- T'agrada el lloc?
- Si, m'encanta.
Ens vem asseure a la gespa l'un davant de l'altre, vaig despreocupar-me del dia, de l'hora ..., L'Adon m'agradava més que cap altre noi de l'institut. I jo a ell també li agradava.
Va ser una situació extranya. Els dos estavem callats mirant-nos als ulls atentament.
Aquells ulls verds que em tornaven boja.
De repent va riure i va mirar al terra, va alçar el cap.
- Sarah..Vaig despertar de repent, la veritat és que no sabia en que estava pensant, estava absorta en el seu cabell fosc com la nit.
- Si?
Va acostar la seva cara perfecta a la meva lentament, va situar els seus llavis enfront dels meus, sense tocar-me. He de reconeixer que em tornava boja. Em va mirar als llavis amb desitg i després va alçar els ulls fins que es van trobar amb els meus. Totalment descol·locats davant de la situació.
- Puc fer-te un petó?
Vaig tardar uns quants segons a reaccionar.
- Prova.-
La veu em va fallar, la volia posar un toc interessant però va sonar com si l'Adon fós un assesí i jo la víctima.
La seva mà es va col·locar a la meva galta acariciant-la conseguint que realment em posés com un tomàquet.
Es va acostar fins que els seus llavis van rossar els meus. El meu estómac va patir les conseqüencies. I quan es va apartar va dibuixar un immens somriure.
- T'estimo.-
La seva veu era tendre, segura, potent.
El meu cor va entrar en parada, i jo no vaig saber que respondre tot i que m'hagués agradat dir-li que jo també l'estimava però no tenia forces per treure la veu i tenia por de que no em sortís i quedar malament.
Em vaig limitar a juntar els meus llavis amb els seus un altre cop.

Un retrat de tendresa (la Figuerosa)


Quan era petita a ell ja el veia gran.

Suposo que com tots els nens, a la gent que no juga amb tu al Cuit i Amagar ... o que no comparteixen una tarda de bicicleta per camins a mig fer ...
aquells que quan em saludaven amb un somriure postís d’orella a orella tot recordant-me el “maca” i gran que m’estava fent ... mentre amb una ma m’acaronaven i m’estiraven la barbeta ... o tanmateix es delectaven tot lloant les semblances amb mon pare o ma mare ... a tots aquests ... ja els veia molt grans !

El poble, era i segueix sent molt petit. Per aquesta raó, ningú no ens escapàvem de conèixer-nos ràpidament pel nom i tot seguit el de la casa on pertanyíem.
Ell era el Joan de Cal Sarró.

Tots, tots en un moment o d’altre tenim un dia dolent i anem pel món amb cara de restrets o de pomes agres tant se val com vulgueu dir-li. Ell no. Suposo que també en deuria tenir, però jo no l’hi vaig veure mai.

Era d’aquella mena de persones, que va saber conservar sempre dins seu el nen que diuen tots portem dintre. Tenia aquell puntet just de dolça bogeria racional, suficient com per fer-te pensar mentre parlaves amb ell que et trobaves dins d’un conte amb caseta de xocolata inclosa. Com si et fes veure les coses en color, quan la vida llavors era en blanc i negre.

Emanava tendresa per cadascun dels porus de la seva pell.
Recordo un Nadal que jo deuria tenir 10 o 12 anys i que ens va remetre a Barcelona, una felicitació (que en realitat era una fotografia seva al bell mig del camp en ple estiu) on a la llegenda hi figurava: “Un pagès que us felicita les festes de Nadal”. I era realment així, no calia afegir-hi res més !
Aquella postal la recordo encara, perquè em reportava un somriure que trencava amb la fredor i foscor d’aquells dies ... i també amb la monotonia de tota la resta inacabable de felicitacions que semblaven tallades totes pel mateix patró i impreses amb una Gestetner de l’època ...

Per la Festa Major, si coincidia que el 14 d’agost a la nit hi havia ball ... ja el tenies a les 12.00 p.m localitzant-me per felicitar-me l’onomàstica i preguntant cada any si havia estat el primer en fer-ho. L’altra possibilitat era al sortir de la missa del mateix dia 15 en honor a la patrona del poble, que com no podia ser d’una altra manera, era la verge al cel Assumpta. (I així ho resa l’altar major: Regina in Coelum Assumpta).

Un dia, me’l vaig trobar pel carrer amb un marc de fotografia que havia comprat per a posar-hi una foto de la Chenoa (la triunfita), ja que deia que era una noia molt maca i que a més cantava molt bé. - “On la posaràs, Joan?” - “A veure si la Maria em deixa posar-la a la tauleta de nit” ...
Ai “Sinyor” !
I altre cop t’adones que l’alegria seva, et contagia més que un refredat de gener.

M’agradaria localitzar poemes i escrits que va anar fent durant els últims anys i amb els quals ens delectava a la mitja part de la Cantada d’Havaneres (aquí a la plana Urgellenca) la nit del Sopar de Germanor.
Potser no servirien per guanyar cap mena de premi, ni tan sols per a ésser publicades enlloc. Però ja us dic que eren plenes de sentiments i raons que ell, enlaira’t en el seu núvol, podia veure i la resta cap cots i tocant massa de peus a terra pensant només en les nostres coses ... ens perdíem !

Sempre hi era a les diferents edicions del festival de rock de l’estiu. Allí, ell i “mangala” que hi feien cap.
I s’hi estava una estona sota aquella pluja d’estels de les llàgrimes de Sant Llorenç, que cada any ens obsequia aquesta nit ... i que qui sap si li servien de font d’inspiració.

L’última vegada que el vaig veure, va ser el setembre del 2007. Vam organitzar una sessió de ball amb Disco-mòbil recordant música dels 60’s 70’s i 80’s, que per cert va estar molt bé. ... I qui hi havia allí ... al mig de la “pista” tot ballant aquells ritmes que tan podien anar des d’una Yenka fins al Saturday Nigth Fever a l’estil Tony Manero o qualsevol de les discotequeres de Diana Ross ? ... Doncs en Joan !!!! ... i sense mangala .... !!!

Aquell acabament d’any va ser “cridat a files” pels de dalt. L’enterraven el 31 de desembre.

Suposo que si hi ha un cel, Sant Pere (una mica envejós), el va reclamar per a que els hi dues també a ells una mica d’aquell polsim màgic. El mateix amb el que ens havia regat a tots nosaltres un munt d’anys.

I no sé perquè us ho explico ara tot això. Que ja veig que ha quedat molt llarg.

Potser per la melangia contagiosa que m’abraça en un diumenge fred i emboirat de gener ... que amb aquesta mantellina blanca em transporta al passat i em fa pensar en les bones persones que m’han creuat pel camí.
I m’ha vingut ell. I he agafat bolígraf i paper i no he plasmat tot tal i com ho heu llegit. No he canviat res.

I m’adono que un dolç somriure m’ha acompanyat tota aquesta estona.


A la foto Manel, Miquel (el meu tiet, dret al centre) i en Joan


Que us somrigui també la setmana a vosaltres !!! ;)


Fotograf.1.Google / 2. M.Talavera.

Manuel de Pedrolo - Exposició Dibuixos i Caricatures


Fins el proper dia 29, la Biblioteca de Tàrrega acull una exposició de retrats i caricatures sobre la figura del polifacètic escriptor Manuel de Pedrolo.
Ell va nàixer a l’Aranyó, un poblet que pertany a la comarca de la Segarra i desprès va viure una gran part de la seva vida a Tàrrega (l’Urgell) i una altra part a Barcelona. Dues comarques de secà i una de marítima, que potser han marcat el seu tarannà. Aquesta obra porta per títol Pedrolo Polièdric i són dibuixos que van ser publicats en diverses revistes i diaris des dels anys 50 fins gairebé arribar a l’actualitat. Us convido a gaudir-ne.

No faré ara aquí, una cronologia de la seva extensa biografia però si us vull indicar alguns dels seus trets característics.
Ja des de ben petit li agradava i gaudia amb la lectura (son pare disposava d’una àmplia biblioteca) i va realitzar els seus estudis als Escolapis de Tàrrega (on el seu pare era rel president d’Acció Catalana).

Va tenir diferents oficis: mestre, agent d’assegurances, assessor literari, corrector, articulista i fins i tot de detectiu privat ... tot i que la seva intenció inicial era estudiar Medecina. Marcat per la guerra civil i la seva posterior dictadura ell ja començà a escriure en llengua catalana. Gairebé no va parar mai d’escriure: Novel·la, Poesia, Assaig, Contes, Teatre ...

Amb les idees clares, el seu catalanisme el declara cívicament independent i crític davant les actuacions de diferents partits polítics.

Obtingué nombrosos premis literaris con el Sant Jordi (Balanç fins a la matinada), el Víctor Català (Crèdits humans), el Prudenci Bertrana (Estats d’excepció) i també fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979.

Ens va deixar el 25 de juny de 1990 a Barcelona.

Ara pot ser un bon moment per a fer-ne una nova revisió, jo m’hi apunto i començaré amb el clàssic Mecanoscrit del segon orígen. I vosaltres ?


Fotografies: Arxiu Família Pedrolo // Ajunt.Tàrrega (Biblioteca Comarcal).

90è Joc Literari - Proposta d'en Jesus Ma. Tibau




"L’Arnau, de set anys, dona la ma al seu pare, mentre manté la mirada perduda en un horitzó proper.

El Joan li estreny la ma al seu fill, alhora que intenta obrir-se camí en la multitud que s’ha aplegat a veure l’arribada de Ses Majestats.

Pare i fill sols. La Júlia tot i que ho ha sol·licitat a la feina, el seu cap li ha comunicat que en una data com avui no podia prescindir d’ella a la papereria.

El Joan es mira amb dolçor l’Arnau i l’obsequia amb un somriure mentre dins seu la tristor el regira, sap que aquest any els reis no podran ser gaire esplèndids amb ell.

Al vespre, a casa, l’Arnau descriu a sa mare la cavalcada amb tota mena de detalls. D’amagat, la Júlia s’eixuga una llàgrima perduda i amb el millor dels seus somriures li recorda a l’Arnau que avui toca anar a dormir d’hora mentre deixen preparades al balcó les sabates, uns gots, una ampolla de mistela i uns dolços amb cabell d’àngel.

Veien la aparent felicitat en els rostres dels seus pares, l’Arnau no els diu que avui ha descobert que els reis no vénen d’orient ... potser un altre dia."

Blocaire Invisible 2008

La meva Blocaire Invisible és ...

La Lucrècia de Borja, del Bloc "Les dones no som tan complicades" ...

Ha estat per mi, tot un plaer, haver pogut dissenyar aquest "scrap" i en conjunt tot el post per a una dona tant i tant Sensible ..., Sentimental ..., Sexy ...



Comenta que li agraden molt les mans, que és la seva passió des que era ben petita ...









I ja se sap que les mans serveixen per fer moltes coses ... i que les passions ... porten més passions ...











Mans perdudes ... menudes,
tendres i dolces mans,
sempre demanen ajuda
quan sóm infants

Mans despertes ... inquietes,
que demanen i donen .... que venen i van,
tot explorant els cossos ...
les mans dels amants ...

Mans amb sabiesa ..., tremoloses,
colpides pel pas dels anys
demanen ajuda
quan ja som més grans
assumpta

- lletra de la cançó -

Amor és un llibre, sexe és esport
Sexe és elecció, amor és sort

Amor és pensament, teorema
Amor és novel•la, sexe és cinema
Sexe és imaginació, fantasia
Amor és prosa, sexe és poesia

L'amor ens torna patètics
Sexe és una selva d'epilèptics

Amor és cristià, sexe és pagà
Amor és latifundi, sexe és invasió
Amor és diví, sexe és animal
Amor és bossa nova, sexe és carnestoltes

Amor és per sempre, sexe també
Sexe és del bo, amor és del bé

Amor sense sexe és amistat
Sexe sense amor és desig
Amor és un, sexe és dos
Sexe abans, amor després

Sexe ve d'altres i se'n va
Amor ve de nosaltres i tarda

Amor és cristià, sexe és pagà
Amor és latifundi, sexe és invasió
Amor és diví, sexe és animal
Amor és bossa nova, sexe és carnestoltes

Amor és això, sexe és allò
i cosa i tal... i tal i cosa...

Desitjo que t'hagi agradat, el post i en especial l'Scrap personalitzat de la part superior, jo m'ho he passat bé preparant-ho, per a mí ha estat com he dit abans ...

TOT UN PLAER !

I clikant aquí mateix, trobareu el que em va fer a mí la Mar del Bloc Bocins de Lluna. Preciós !

Participació en el 86è Joc literari - Bloc d'en Jesús M. Tibau -





"Tants d’anys veien el mateix balcó, buit, sense vida i ara ... l’alegria torna a endolcir els ulls de la Mercè que restaven mig apagats pel pas dels anys.

Aquest passat nadal n’ha fet 93, sempre explica que va nàixer el dia més curt de l’any i que per això des del cel li recompensen amb aquests anys que ella considera afeguits.

Les cames ja no la serven com abans i per això s’està moltes hores asseguda en aquell balancí des d’on divisa el brogir diari de la vida de la població. Ara, d’uns mesos ençà just al pis d’enfront seu ha vingut a viure-hi una familia de Barcelona.

Com cada matí a les 8.30h. la Montse surt a estendre la rentadora mentre dona instruccions als menuts per a que repleguin els trastos que han anat deixant escampats pel terra del pis.

La Mercè i la veina se saluden i xerren quatre frases a correcuita però que a ella l’omplen d’allò més. Moltes tardes abans d’anar cap a casa seva la Montse passa a visitar-la; i quant no, la Mercè està tranquil·la, doncs sap que cap a quarts de set sortirà per recollir la roba i parlaran una altra estoneta".

l'ermita de Sant Marçal i l'era de cal cabaler




L’Anton del bloc “Rebaixes” m’ha fet un regal magnífic per a Reis. D’una fotografia personal de l’ermita de Sant Marçal de la Figuerosa, n’ha fet un dibuix realment preciós.

Així es veia l’ermita dies després de la nevada que va sorprendre la plana de l’Urgell el desembre del 2001.

Però el que ell no sap, és que l’ermita és justament a tocar de l’era de Cal Cabaler (l’era de casa), i quan dic a tocar vol dir això, que és com aquell que diu en el mateix terreny.


Si us fixeu bé, darrera del meu padrí Ramon agafat de la ma del meu germà Josep Ma. i del meu cosí Jordi,es veu l'ermita de Sant Marçal per la part de darrera.

No puc comptar les hores que m’hi hauré estat allí.

Hores bàsicament daurades per un sol implacable de juny a setembre. Segar ..., batre ...,!

Mentre els “grans” feien feixugues tasques que aleshores es realitzaven amb estris ben rudimentaris, la canalla ens entreteníem amb qualsevol “bitxo” que es posés al nostre abast o trenant troçets de palla.

Sota un dels ametllers estic amb el meu pare i el meu padrí Ramon

Hores muntades al carro o a la mula, la “lleona” que feien de les nostres “felicitats petites”, una veritable delícia.



Amb el meu cosí Jordi i el seu padrí Valentí

Hores també de berenars de pa amb vi i sucre o de pa amb oli i “xicolata” com deia la meva àvia Antònia i que veien les fotografies me’n faig creus que sóc jo mateixa i no la meva avia la que hi surt. Val que ja tinc uns quants anys ... però tants ?

L’ermita va estar un munt d’anys tancada i barrada, potser 40 aproximadament.

En l’època dels anys 60/70 que és la que jo recordo de menuda, si hi miraves pel forat del pany només hi veies bales de palla que algun pagès hi entrava per a mantenir-les a recer de les pluges i ventades ... i les òlibes. Si, a dins hi vivien òlibes i les veies volar de tant en tant i fer el seu característic so.

Va ser aleshores, el 1990 o 91 ara no ho recordo exactament, que es va decidir entre tot el poble, fer-hi aportacions personals i poder-la restaurar. Ara torna a tenir (potser no el mateix), però si un encant especial. I com que des d’allí hi ha una vista immillorable de la carretera que porta fins Andorra, i a les tardes l’estiu i bufa una marinada d’aquelles que fan l’enveja a la resta de comarques veïnes ...
doncs ja hi veus tots els avis asseguts en les pedres-moles que són davant la façana de l’ermita, gaudint de l’espectacle. (Bé, avis i no tant avis ... quant ells marxen al capvespre o ben entrada la nit, d’altres hi anem a fer petar també la xerradeta sota la manta d’estels que ens cobreix). ;-)



Una altra nit a la serena

La Lluna, la Bruna,
vestida de dol
sospira quan mira
la posta de sol
l'estrella més bella
del blau firmament
Oh, oh, Lluna, tot d'una
li crida somrient,

Tan trista, t'he vista
que em dónes condol.
Llumena serena!
no el guaitis, el sol!-
La Lluna, la Bruna,
ja mai li ha respost,
i avança migrant-se
camí del Sol post

Fragment: Apel·les Mestres


I ja en tornen a ésser unes quantes de nits que em quedo a la serena tot mirant la lluna, perquè
el dolç son no em vol acompanyar.
Ulls de mussol que l'endemà els hi costa veure el sol ...
... en gaudeixo abans no torni la plana i gebradora boira urgellenca i em retorni al país del no res !
Nits perdudes ... o nits guanyades ?

2on.Concurs Històries Curtes de l'Hort de Bajoqueta


Avui encetem nou any, nous somnis i noves il·lusions ...

I vet aquí que per començar, em trobo que he estat
Co-Guanyadora
juntament amb P-CFACSBC2V i el finalista Joan M. García.

És una molt bona manera de començar aquest “9” Any !

Aquesta alegria meva la vull compartir amb tots vosaltres,
i fer-vos partícips de les bones sorpreses que ens durà el 2009 !

I també donar les gràcies per aquesta magnífica iniciativa a
“Bajoqueta” i al seu equip, "l'altra" Assumpta i en Cesc que de ben segur han tingut feina en la seva organització.

Que iniciatives com aquesta segueixin donant-nos a tots empenta i ens permetin conèixer-nos una mica més entre tots!

(Si clickeu aquí en trovareu la versió sencera, tal i com el vaig pensar originàriament i que per condicions del Concurs, vaig escurçar)

Gràcies !!!
Aquí us el deixo, la versió que vaig presentar al Concurs:
- Què que farem aquest Nadal ? … brrr “Per Nadal cada ovella al seu corral”, com s’ha fet sempre i es farà ! I per cert, parlant d’ovelles, ja pots anar pensant com carall vols cuinar aquella maleïda ovella orfe. Pensa que hi serem tots ... brrrr set, serem set ,,, brrrr
- Pare, jo també hi seré ...
- Però tu no hi seuràs a taula ... prou enfeinada estaràs a la cuina ... brrr
I així, una vegada més la Dolors es tornava a sentir menyspreada pel seu pare.
Era una nena llesta i enginyosa, prou que ho havia hagut de ser per tirar endavant amb aquella colla de brètols durant tots aquests anys.
Sa mare, la Cília, va morir pocs dies després de nàixer ella. Per aquesta raó, son Pare li va posar per nom Dolors. Pels patiments que li havia fet passar a sa mare a l’hora del part.
Amb el pas dels anys va veure que una nena li anava bé. S’encarregava de totes les feines de la llar i a més tenia cura del ramat.
Tots els germans, menys en Joan, s’estaven a casa. Només hi tornava per Tots Sants a dur flors a la Mare. Ell, li explicava que sa mare era com un àngel i que segur que vetllava per ella sempre. En Joan, cada any li duia un llibre. L’últim, fa dos anys. Li deia que llegís molt i aprengués força per a poder sortir un dia d’aquell cau. Que lluités per uns ideals que ella encara no podia entendre i que per damunt de tot busqués com ser feliç.
Però ni l’any passat, el 1937, ni aquest, havia tornat . La Dolors no en sabia res d’ell ... I son Pare, en Maurici, mai li donava resposta ...
Quan ella baixava al poble a comprar, ho feia a la botiga de la Carmeta i en Ton. Eren bona gent i la tractaven com la filla que mai van tenir. En Ton era ja molt vell. La Carmeta, li embolicava la compra amb els fulls més interessants del diari, per a que després ella a casa, les pogués llegir i posar-se al dia d’aquell món que només existia quan sortia del mas.
Llavors o quan venia Mn. Lluís a dur el nom de Déu . Des que en Joan no havia tornat, ella hi havia trobat l’afecte i l’estimació de la qual se sentia tant mancada. El Mossèn li explicava contes de països llunyans plens de llum i color, de fades i de prínceps, de bruixes i pirates. Amb el somriure d’ella en tenia prou per a sentir-se ben pagat en aquella casa . En Maurici, no en volia saber res del Mossèn perquè deia que tot allò eren romanços.
I passaven els dies, els anys i un altre Nadal que s’acosta. Però aquest era diferent ...Son Pare li havia dit de cuinar la “Remei”. Ja sabia que era una ovella! Però era tot el que la feia sentir bé en aquell lloc obac, perdut al vell mig de les muntanyes.
La mare de la Remei, l’ovella, va morir també en el part. Per aixó, sempre va existir una connexió gairebé màgica entre ambdues, la Dolors i la Remei.
“Com carall t’ho faràs per cuinar aquella maleïda ovella orfe” !!!
Aquestes paraules ressonaven un i altre cop en la ment de la nena. Ah! No! A la Remei no se la cruspirà ningú !
La setmana vinent, al baixar al poble, es va trobar la botiga tancada i la Carmeta, vestida de negre, li va explicar que en Ton s’havia mort. Que ella sola no se sentia amb prou cor per tirar endavant el negoci ara, en temps de guerra. Que marxaria a França a una casa que li havia deixat sa germana, encara que tota sola s’ho volia rumiar ...
Va ser llavors que la Dolors ho va veure clar !
Li va proposar d’anar-se’n a viure juntes. Es tindrien mútuament com a Mare i Filla que mai no van poder ser per a ningú. Hi van estar d’acord, fins i tot en endur-se la Remei amb elles. Només li ho va dir al Mossèn que els lliurà la seva benedicció.
En Joan, allà on fos, se sentiria orgullós d’ella per haver aconseguit fer el seu somni realitat: Ser feliç !
Una nova vida les esperava a l’altra banda dels Pirineus
i així va poder cridar ben fort la Dolors:
Aquest any per Nadal, Cap ovella al seu corral !!!