Gràcies !!!
Aquí us el deixo, la versió que vaig presentar al Concurs:
- Què que farem aquest Nadal ? … brrr “Per Nadal cada ovella al seu corral”, com s’ha fet sempre i es farà ! I per cert, parlant d’ovelles, ja pots anar pensant com carall vols cuinar aquella maleïda ovella orfe. Pensa que hi serem tots ... brrrr set, serem set ,,, brrrr
- Pare, jo també hi seré ...
- Però tu no hi seuràs a taula ... prou enfeinada estaràs a la cuina ... brrr
I així, una vegada més la Dolors es tornava a sentir menyspreada pel seu pare.
Era una nena llesta i enginyosa, prou que ho havia hagut de ser per tirar endavant amb aquella colla de brètols durant tots aquests anys.
Sa mare, la Cília, va morir pocs dies després de nàixer ella. Per aquesta raó, son Pare li va posar per nom Dolors. Pels patiments que li havia fet passar a sa mare a l’hora del part.
Amb el pas dels anys va veure que una nena li anava bé. S’encarregava de totes les feines de la llar i a més tenia cura del ramat.
Tots els germans, menys en Joan, s’estaven a casa. Només hi tornava per Tots Sants a dur flors a la Mare. Ell, li explicava que sa mare era com un àngel i que segur que vetllava per ella sempre. En Joan, cada any li duia un llibre. L’últim, fa dos anys. Li deia que llegís molt i aprengués força per a poder sortir un dia d’aquell cau. Que lluités per uns ideals que ella encara no podia entendre i que per damunt de tot busqués com ser feliç.
Però ni l’any passat, el 1937, ni aquest, havia tornat . La Dolors no en sabia res d’ell ... I son Pare, en Maurici, mai li donava resposta ...
Quan ella baixava al poble a comprar, ho feia a la botiga de la Carmeta i en Ton. Eren bona gent i la tractaven com la filla que mai van tenir. En Ton era ja molt vell. La Carmeta, li embolicava la compra amb els fulls més interessants del diari, per a que després ella a casa, les pogués llegir i posar-se al dia d’aquell món que només existia quan sortia del mas.
Llavors o quan venia Mn. Lluís a dur el nom de Déu . Des que en Joan no havia tornat, ella hi havia trobat l’afecte i l’estimació de la qual se sentia tant mancada. El Mossèn li explicava contes de països llunyans plens de llum i color, de fades i de prínceps, de bruixes i pirates. Amb el somriure d’ella en tenia prou per a sentir-se ben pagat en aquella casa . En Maurici, no en volia saber res del Mossèn perquè deia que tot allò eren romanços.
I passaven els dies, els anys i un altre Nadal que s’acosta. Però aquest era diferent ...Son Pare li havia dit de cuinar la “Remei”. Ja sabia que era una ovella! Però era tot el que la feia sentir bé en aquell lloc obac, perdut al vell mig de les muntanyes.
La mare de la Remei, l’ovella, va morir també en el part. Per aixó, sempre va existir una connexió gairebé màgica entre ambdues, la Dolors i la Remei.
“Com carall t’ho faràs per cuinar aquella maleïda ovella orfe” !!!
Aquestes paraules ressonaven un i altre cop en la ment de la nena. Ah! No! A la Remei no se la cruspirà ningú !
La setmana vinent, al baixar al poble, es va trobar la botiga tancada i la Carmeta, vestida de negre, li va explicar que en Ton s’havia mort. Que ella sola no se sentia amb prou cor per tirar endavant el negoci ara, en temps de guerra. Que marxaria a França a una casa que li havia deixat sa germana, encara que tota sola s’ho volia rumiar ...
Va ser llavors que la Dolors ho va veure clar !
Li va proposar d’anar-se’n a viure juntes. Es tindrien mútuament com a Mare i Filla que mai no van poder ser per a ningú. Hi van estar d’acord, fins i tot en endur-se la Remei amb elles. Només li ho va dir al Mossèn que els lliurà la seva benedicció.
En Joan, allà on fos, se sentiria orgullós d’ella per haver aconseguit fer el seu somni realitat: Ser feliç !
Una nova vida les esperava a l’altra banda dels Pirineus
i així va poder cridar ben fort la Dolors:
Aquest any per Nadal, Cap ovella al seu corral !!!
