El dia de l'home dels nassos

I ja s’acaba l’any.

Un any, que per mi ha estat com anar muntada en el Dragon Khan del PortAventura. Ara amunt ... ara avall. Vaig decidir al març deixar la feina on treballava, ja que m’havia sorgit una a Tàrrega mateix, molt a prop de casa. Quant cada dia et lleves a les 6.05am per anar a Lleida i tornes a casa a les 20,35pm, et penses que aquesta oportunitat és com un regal dels déus, que no et pots deixar escapar.

Però tots cometem errors, i aquest va ser el meu error d’aquest any!

Sortosament “allò” ja és història i ara ja fa tres mesos que torno a estar a la mateixa empresa d’abans. I dono gràcies per això i perquè dels errors també aprenem ... més que no pas dels encerts.

Hi ha persones que aquest any han marxat. Per un motiu o altre han pres un altre camí, uns lamentablement ... sense retorn i d’altres que només el temps ens sabrà donar resposta. Però en aquesta cruïlla de camins, m’he trobat també amb gent nova, que no coneixia. I aquesta troballa ha estat com trobar un regitzell de petits tresors.

Alguns d’aquests tresors els he descobert aquí mateix, al bloc. Un bloc que va animar-me a fer el meu marit, quan a l’estiu vaig passar per moments de feblesa. Li vaig dir que ho provaria, i vet aquí que aquesta és una de les decisions encertades que he fet aquest any !.

Ara porto quatre mesos com a blocaire i us vull agrair a cadascú de vosaltres que em llegiu, la sàvia que m’hi heu aportat en cadascun dels vostres comentaris. Perquè un bloc (com diu el gadget lateral), s’enriqueix amb els comentaris de tots, amb les interelacions virtuals, d’aquesta xarxa que mica a mica anem trenant entre els uns i els altres.

I a més aquests últims dies de l’any estic rebent (com diu l’amic Jesús M.Tibau en el seu bloc), moltes “Felicitats Petites”, que tot i que l’ordinador s’ha entestat en fer-me la guitza (i no puc ni publicar ni visitar-vos tal com voldria), no em pot privar.

L'Anton del bloc Rebaixes, que m'ha obsequiat amb diversos i valusíssims regals virtuals, aquest Nadal, Gràcies Anton!
Abans d'ahir em varen fer un comentari-enllaç des del bloc d’en Joan Barrios, (que no coneixia), i que agraeixo de tot cor !.

Avui la Sherezade des de l’Argentina em remet un premi de blocaire que m’ha fet especial il·lusió, ja que no n’he tingut mai cap. Graciassss !

Aquesta n'és una mostra d'aquestes "felicitats petites" d'aquests darrers dies.

Bé, que és un final d’any amb molt bon gust!

I aquest vespre, un de 9, sí el 2009 ! ... Un any, amb noves aventures i emocions, de troballes, de fets especials, emotius ... ple, de ben segur, de coses bones ... i que això és el que vull compartir amb tots vosaltres !

Feliç nou any nou ... 2009 !

PD: Si veieu l'home dels nassos ... aviseu !!! ;-)

Fotografia: Antonia Jurado

Blocaire Invisible (I,II,III)

Encara que amb una mica de retard, (per una banda les Festes amb la família i per l'altra les "incidències" amb el meu ordinador), aquí van algunes de les pistes del meu Blocaire Invisible ...

1) És més jove que jo
2) Li agraden les festes de Nadal
3) És una dona amb molt de glamour

Espero que li agradi el que li estic preparant ...

Potser ets tu ??? ...

Bon Nadal a Tots

Que en aquests dies de Nadal carregats de bons desitjos i propòsits ...

Hi hagi el de l'esperança d'una Pau plena i duradora ...

Que sapiguem veure sempre el món amb ulls de nen ...

Que mantinguem sempre els nostres somnis i ideals,
també quan estem desperts ...


Que sempre tinguem a qui estimar, i ser estimats ...

Que siguem capaços de vènçer les dificultats del nostre camí ...

Que sapiguem trobar el nostre espai de felicitat en tot el que fem...

Que lluitem per cadascuna de les injustícies i aconsseguim fer nàixer un

món nou ...

Que mai ens falti una ma amiga en els moments que ho poguem necessitar ...

Que aprenguem a donar les Gràcies, per totes les coses bones que ens depararà de ben segur el nou any 2009

de tot cor, Gràcies a Tots !!!

Fotografies: Vladstudio, artweb, Antonia Jurado i Google

El dia de la Salut

Avui, és tradicionalment el dia del Sorteig de La Grossa de Nadal.
La probabilitat que ens toqui a cadascú de nosaltres la "La Grossa", és d'1 entre 85.000.
O sigui, que ho tenim una mica pelut.
No és que jo porti massa números de la rifa, però l'esperança, i l'emoció les mantindré fins a quarts d'una si fa o no fa.
No obstant això, tal com diu en Mario Benedetti, si l'alegria tira pedretes contra la finestra ... no deixem d'obrir-la!
Que la Sort ens acompany !

"De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana,
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo,
casi diría ecuánime,
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme la cara al techo que
es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas,
quien sabe donde quedan mis próximas huellas
ni cuando mi historia va a ser computada,
quien sabe que consejos voy a inventar aún
y que atajo hallaré para no seguirlos,
está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos,
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca,
está bien me doy por persuadido,
que la alegría no tire más piedras
abriré la ventana".

Mario Benedetti

... i Salut tinguem !!!

12,35pm. Parlo per mí, les pedretes de l'alegria de la Grossa, no han tocat a la meva finestra ... o sigui que Salut, Salut, Salut, Salut, Salut i més Salut per a Totsssss !!!

Fotografia: Antonia Jurado

El lot de Nadal i l'aguinaldo

Ahir, a l’empresa ens varen donar el “Lot de Nadal”. Ha estat si fa o no fa, com sempre, o sigui que no em puc queixar.

Hi ha empreses on mai han tingut un assentament comptable per aquesta despesa. Ja sé que això avui en dia potser està una mica “desfasat”, però que voleu que us digui, sempre fa il·lusió que et donin alguna cosa i més encara en aquestes dates.

Temps enllà, en unes èpoques on en moltes famílies es passaven penúries, el fet que “l’amo” tingués aquesta consideració envers el treballador solucionava més d’una economia familiar en aquestes dates. Avui en dia, ja no és així, ho sé. El fet que ens donin aquest Lot de Nadal segurament no ens treu de cap apuro econòmic; però el cas és que m’he assabentat que amb el rerafons de la crisi, hi ha empreses on fins ara sí que tenien aquest “detall” i aquest any ...... caput ! Crisi = No lot.

Però si sempre s’havia fet ... em sembla una excusa molt banal donar la culpa a la recessió econòmica. M’agradarà veure si d’aquí un temps quant les economies tornin a estar en un cicle d’alça (perquè pot tardar una mica, però arribarà de nou tard o d’hora) llavors, aquestes mateixes empreses tindran a bé de tornar a instaurar aquesta tradició nadalenca.

Segurament, arribarà el dia que quan pregumtem a algú allò de: “Quin dia et donen el lot?” o “Que tan donat a tu de lot?”, ens miri amb una cara de circumstàncies preguntant-se de que carai li estem parlant.

Us recordeu de les postals que passaven a repartir per les cases els “Sereno” ... “l’escombriaire” ... etc. on demanaven la voluntat? Si, si, l'aguinaldo !Aaiinnnsss ... que lluny que queda ara, i amb això passarà igual. Algú hi aposta ?

PD. Per cert, faig referència al típic “lot de nadal”, de caixa quadrada o rectangular ... més o menys estàndard i de ídem contingut. No parlo d’aquells que tenen la gran sort de rebre cistell o cistells, o caixes de fusta treballada amb vins de reserves .... etc., etc., a aquestes altes instàncies possiblement la crisi no els afecti o si més no, no els afectarà tant.

Salut a tots !!!

La neu ... del 2001

i al final de tot ... va lluir el sol!

Gairebé tota la vida havíem viscut a Barcelona, on vam nàixer. Com dir-ho, feia temps que volíem una millor qualitat de vida i com tota la meva família és filla de les terres de l’Urgell i donat que la zona la coneixem prou bé, la decisió va ésser anar a viure a la casa familiar de la Figuerosa (nucli agregat a Tàrrega, a 5kms).
Ens hi vam instal·lar a mitjans de setembre del 2001, tot just mentre al món ens estremien amb els esdeveniments del dia 11 d’aquell mateix mes.
Només feia tres mesos que hi érem. La casa és molt i molt vella i des que havien mort el avis ja fa un munt d’anys, només nosaltres (el Josep i jo), hi anàvem alguns caps de setmana i uns quants dies de vacances a setmana santa i a l’estiu. Ja sabíem que aquell primer hivern seria dur, no obstant això, com ens podia més la il·lusió que cap altra cosa al món, amb totes les nostres andròmines acumulades amb el pas dels anys, cap allà que hi férem cap.
La casa no disposa de calefacció, només té una cuina “econòmica” on anys enrera hi havia hagut la llar de foc; les portes i finestres són les “originals” i no cal dir que cap tanca con seria recomanable. A més està situada a la part més alta de la població.
Ahir va fer exactament 7 anys, de la nevada que va cobrir de blanc gran part de la Catalunya central. I nosaltres recentment instal·lats ... allí ! com els valents !
Ara ho explico com una anècdota i fins hi tot pot tenir el seu puntet de gràcia, però us puc ben bé assegurar que poques vegades les hem hagut de passar tan magres con aleshores.
Les baixes temperatures van fer gelar tota la neu caiguda ... i desprès la boira ... tot era gel. No podíem ni moure el cotxe, doncs el carrer fa una baixada/pujada pronunciada.
A l’exterior la temperatura va baixar fins els -14º i a la sala de dins de casa fins als 6. La nit de Nadal a St. Esteve es va gelar fins hi tot el rellotge que hi havia penjat dins la nostra habitació i per descomptat, les canonades de tota la casa.
Encara estem esperant a que vingui alguna brigada de l’ajuntament de Tàrrega a donar un cop de ma. Dues setmanes en aquelles condicions, ... si sobrevius, ... et fan més fort ... i així va estar.
I ara que han passat els anys, vora l’escalforeta del radiador se’m dibuixa un somriure tot veien aquestes fotografies i recordant aquells dies ...

Bona setmana i a poder ser no gaire estressant, a tots ! ;)

Fotografies (3) Josep i Assumpta

Relats Conjunts - La gran ona de Kanagawa

La gran ona de Kanagawa - Hokusai 1829-1833

A mitjanit els havia despertat aquell primer soroll sec, fort i profund. Però desprès en van venir més.
Els habitants d’aquell petit poble no entenien que li passava a Fuji i no s’ho podíem creure. La seva muntanya, s’estava revelant contra ells.
Es preguntaven quin error podien haver comès, la tenien com a muntanya sagrada, fins hi tot era el seu referent espiritual ... i ara ella els girava l’esquena. Per què?
Incrèduls i decebuts, aquella colla de camperols i mariners que habitaven l’illa s’afanyaven en arreplegar-se tots junts, homes, dones, nens ... per anar cap a les barcasses que fondejaven a la platja.
La nit no era gens bona, per això els havia sorprès tots a les seves llars.
El vent semblava haver fet una aposta amb Fuji. Cada cop bufava amb més força, una força que no recordaven haver vist mai.
No els quedava cap més opció.

La terra tremolava sota els seus peus nus i amb els ulls plorosos s’encomanaven a ella, a la seva muntanya; i pregant li demanaven que els donés part d’aquella força per poder sortir-se'n d'aquella situació.
Van emplenar totes les barques i tots els habitants, sense excepció, es varen fer a la mar.
Les seves llàgrimes salades, es confonien amb l’aigua d’aquell mar brau i ferotge ...
Les mares amb els fills ens braços, estrenyent-los fort vora el seu cor, els homes intentant no defallir en cap d’aquelles onades que cada cop s’enlairaven més i més ...
A mercè d’aquelles onades gegantesques van dansar durant hores i hores ... durant tota la nit ...
Llavors va venir ella ..., l’onada. Era única ... era immensa ... la mare de totes les onades mai vistes. I amb aquella alçada semblava batre's en duel amb Fuji.
Per un moment, el temps s’aturà, la remor deixà de xisclar ... però va ser només un instant ...
Aquella onada, filla de l’imperi, els va fer ballar la última de les danses ... la dansa de la mort.
A trenc d’alba, no havia sobreviscut ningú. Només Fuji, imponent i majestuosa era testimoni mut d’aquell horror. Fins hi tot ella va entendre que potser ja n’hi havia prou.
És per això, que des de llavors romà en silenci.
Barrejades amb les neus fredes del seu cim hi resten per sempre les llàgrimes d’aquell poble, que recordant-li la traïció no li permeten que mai més torni a succeir.

Participació a Relats Conjunts.
Encara no t'hi has apuntat ?

No es pot matar tot el que és gras

Com comença a ser ja tot un clàssic, us adjunto un Curtmetratge.
Crec que és força interessant i breu, que també és important. El seu títol original és "The Black Hole", o sigui el Forat Negre, o el poder fatídic de l'avaricia ...

El Petit Príncep

Reculls "d'El Petit Príncep", d'Antoine de Saint-Exupéry, perquè de tant en tant ve de gust i convé recordar les coses senzilles ...

"No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls".

"Caminant en línia recta no pots arribar molt lluny."

"Totes les persones grans van ser nens. (Encara que poques d'elles ho recorden.)"

"Als grans els agraden les xifres. Quant se'ls parla d'un nou amic, mai pregunten sobre l'essencial del mateix. Mai se'ls ocorre preguntar: "Quin to té la seva veu? Quins jocs prefereix? Li agrada col·leccionar papallones?" Però en canvi pregunten: "Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?" Només amb aquests detalls creuen conèixer-lo."

"És una qüestió de disciplina, - em deia més tard el Petit Príncep -. Quant al matí un acaba d'arreglar-se, cal fer curosament la neteja del planeta."

"S'ha de demanar a cadascú, el que està al seu abast."

«És el temps que has perdut per a la teva rosa, que fa la teva rosa tan important».

«El que embelleix el desert, diu el Petit Príncep, és que amaga un pou en alguna banda».

"És tan misteriós el país de les llàgrimes..."

A tots, una bona setmana i salut ! ;)

Imatge: Google

Records

Va ser llavors, allí que es va adonar de la importància dels records ...

Havia marxat se’n un nen. La vida l’havia dut a moure’s per altres camins.
Camins llunyans, molt llunyans ...
No li va ser gens fàcil, ... a l’inici creia sentir-se sol, i pensava que no tenia ni entenia a gairebé ningú ...
O potser és que tampoc el volien entendre a ell ... no ho sabia ...
No volia recordar el que havia deixat enrera ... i quan això succeïa, tancava els ulls fort fins a fer desaparèixer aquella imatge feliç ...
Va deixar de parlar amb la gent més propera i només plasmava en dibuixos aquells pensaments que mai no podria descriure ...
Mica a mica, a mida que s’anava obrint a aquell nou món ... la seva ment s’anava tancant més i més ...
Eren com unes línies de traç paral·lel que mai arribarien a confluir ... el món de fora i el món de dins ...
Amb els anys, s’havia forjat un futur pròsper i venturós lluny d’aquelles terres que ara li eren estranyes ...
Se sentia cofoi i poderós amb el que havia aconseguit ...
Però que havia aconseguit ?
Ara, en tornar, amb tot el pes dels anys al damunt ... ho va veure clar ...
Havia deixat de somiar ... mai és va permetre seguir somiant en aquells records ... aquella gent ..., aquelles olors ..., aquells colors ...,
aquella casa ... la seva casa ...
I ara, amb aquelles mans tremoloses que l’impedien dibuixar el pensament ...
Es trobava sol ... i per primera vegada va saber el que realment era sentir-se així.
No podia parlar amb ningú ... no recordava cap nom ... ni de les cases .. ni de la gent ...
Volia plorar i no en sabia ... aquells ulls eixuts de tant voler impedir les emocions, no sabien plorar ...
I es va adonar de tot el que s’havia deixat perdre i que ara eren realment la cosa més valuosa ...

els records ... al cap i a la fi ... els bons records !

Text i fotografia: Assumpta

Fira d'Artistes i Activitats Tradicionals

He anat a la Fira d'Artistes i Activitats Tradicionals, que enguany celebra la seva 10èna edició i m'he trobat amb autèntiques joies per als sentits: vista ..., gust ..., olor ..., etc.

Si només en podés triar una de sola em quedaria amb aquesta, que és obra del pintor Albert Triola, aquí us en deixo aquesta mostra i us indico el texte que s'inclou en el mateix: "Està nevant, a fora les últimes fulles cauen lentament, tens l'ànima tocada però ens a tu mateix molt a dins. No tans sols em sento a mí, si no que la música que sona es deixa sentir ..."

Però hi ha hagut més agradables sorpreses de les quals us en faig cinc cèntims tot seguit.

Montse Fàbregas, en deixa per mostra aquest rostre de dona ón la seva mirada sembla dur-nos a un lloc misteriós del seu pensament ...

Sila desings ens obsequia la vista amb aquest ventall de colors i bon gust en complements.

Art S. Farré ens mostra com una cosa tan vanal aparentment con un pavimentat de carrer, és pot convertit en tota una grata expresió d'art segons ens mostra en el detalls d'aquests quadres.

Recull d'herbes aromàtiques de la terra de l'Urgell ...

Autèntics Mestres com aquest Zapatori Basc que ens mostra orgullós el treball realitzat manualment o aquests treballs de marqueteria que són cadascuna d'ella,

autèntiques obres d'art.

Artesans de l'oli de la Cooperativa del Camp de Nalec amb mètodes, encara ara, totalment tradicionals i d'altres productes també elaborats de forma natural i transformats per a gaudir d'unes exquisides degustacions que fan les delícies del més gourmets. (Mel, Vi, Formatges, embotits ... etc).

Tampoc no hi podia faltar una mostra típica de la variada gastronomia d'aquestes contrandes i per mostra "El Coc", també anomenat en algunes poblacions

Coca de Recapte.

I per postres, res millor que un assortiment de les galetes (Cubanos, ventalls, neules, ... etc.) "El Gat del Rosal", elaborades segons la recepta original i d'antiga tradició (del del 1917) amb mantega, i que avui en dia han recuperat des de l'entitat d'iniciativa social:Taller Alba.

Si us ha agradat aquesta petita mostra i us voleu atançar per a gaudir-ne en tota la seva magnitut, la fira restarà encara oberta durant tot el dia 8 de desembre.

A casa hi sou tots convidats .. que casa meva és casa vostra ... !!!

Entretant, bona setmana a tots !

Fotografies: Assumpta

6-12-80, fa 28 anys

Aquella nit havia dormit bé i vaig aixecar-me relaxada.
El dia anterior havia plogut, no massa, però suficient com per pensar que també podia fer-ho l’endemà.
Però no va ser així. S’havia llevat un matí fred, com correspon a un sis de desembre, però amb un sol radiant.
En aquell pis, tot i el gran que és, semblava no cabre-hi ningú més. Hi havia mil coses repartides per tot arreu ...
La gent donava voltes d’un lloc a l’altre i tothom s’entestava en dir-me que estiguis tranquil•la, mentre esmunyien un somriure de complicitat.
Jo crec que vaig mirar mil vegades aquell rellotge de pèndol que hores d’ara, segueix penjat a la mateixa paret de la sala donant els quarts i les hores.
Havia de seguir el guió escrit, fil per randa. No podia fallar res ...
La carretera que m’havia de dur a destí, era enfilada i sinuosa i semblava no acabar-se mai.
Vaig respirar fons quan per fi hi vaig arribar al lloc.
L’entorn era bonic i aquella ermita tan petita li aportava la calidesa que li mancava al sol.
No sé quanta estona vam estar allí dins. El meu cap no escoltava a ningú, els batecs del meu cor m’ho impedien ..., només pensava ..., en sentiments ..., en emocions ..., més sentiments i més emocions ...
Feia poc havia fet 21 anys i la decisió que havia de prendre faria canviar el rumb de la meva vida.
I allí estava jo, mirant-lo a ell cara a cara dret davant meu i havent de dir aquell monosíl•lab tan clàssic i que tantes històries ha estat capaç d’emplenar ...
Però tal com he dit abans, encara que no m’agrada gens seguir els guions estrictament establerts, vaig fer-ho ... i vaig dir SI !!!

I ara que han passat els anys, ... 28 per ser exactes, i m’ho miro amb perspectiva, m’adono que aquella va ésser la millor decisió que podia haver pres. Que no em vaig equivocar.
Ho penso ara, i veig que aquests anys han seguit plens d’emocions i sentiments ... moltes emocions i molts sentiments ... i records ... un més bons i altres que potser no tant ..., però amb mils de vivències compartides dia a dia ..., i en cadascuna d’elles, ell sempre al meu costat.
Però per damunt de tots els sentiments n’hi ha un que sobresurt amb molta força i empenta, despuntant molt i molt ... l’amor.
Crec que no ens ha mancat mai.
I potser, perquè no dir-ho, no és el mateix que llavors ... aquella passió desmesurada ara ja queda més lluny ... però deixa pas a una passió més serena i valuosa ..., plena de respecte mutu i encara ara ... plena de complicitat.
I m’alegro de saber-me així, com aquell dia, amb els batecs del meu cor ofegant el soroll del món exterior ..., perquè ell és amb mi ..., perquè forma part de mi ..., perquè jo formo part d’ell ...

T'estimo, Josep !

Inspiració - Curtmetratge de Carlos Lascano

N'hi ha dies que no t'agrada res del que fas..., les paraules semblen resistir-se a la comunió lògica entre elles ..., (fins hi tot les orals, doncs la maleïda afonia s'entesta un cop més em complicar-me l'existència) no hi ha inspiració ..., t'ho miris com t'ho miris ... res del que escrius surt com tu voldries ..., a fóra a més, fa un dia fred i ventós ...

Només faltava aquest dia per acabar-ho d'arrodonir, així segur que res no anirà bé avui ... o sí ???

De vegades només cal que ens mirem les coses amb uns altres ulls ... Perquè tot depen que com ho volguem veure ... I així segur que ens anirà molt millor !

Com ja sóm gairebé en època Nadalenca i és temps de bons desitjos ...

Ho dedico a tots els blocaires de la xarxa !!! ;)

Curtmetratge de Carlos Lascano.

l'angoixa

L’ofegava aquella calor desmesurada que es denotava en les gotes que li corrien pel front, per la cara i fins i tot per la regatera del seu pit.

Se sentia la remor de la gent parlant ... cridant ... els uns per comprar, els altres per vendre ... tot s’hi valia era matí de mercat i el centre bullia entre parades de mil colors diferents. En un dels carrers s’hi amuntegaven les de fruites i verdures, amb aquells colors tant diversos com varietats diferents n’hi havia. En un altre les parades eren de roba i calçat. En aquest, la tímida brisa que hi corria feia moure tota mena de bruses, samarretes, pantalons, calces i sostens ..., que semblaven ballar en una disbaratada simfonia compassada només pel batec del seu cor.

No havia comprat encara res, ni tan sols sabia per què havia anat al mercat. Deambulava, absent entre la multitud i la seva cridòria. Necessitava sortir d’allí com fos ...

Però no podia, la gent l’empenyia i se sentia a mercè com una onada que trenca en l’espigó i torna al mateix lloc una i altra vegada. Ho intentava, però res. No podia sortir-ne i ara aquell poc aire que corria s’havia esvaït i sentia encara més fort el ritme del seu pols.

Va creure defallir en qualsevol moment, ... ara ja no sentia res ... ni a ningú ... ni tampoc no hi veia, ... s’havia fet fosc ...

Imatge Google: El Crit -Munch

Freddie Mercury i el Dia Mundial Contra la Sida

Avui és el dia Mundial contra la Sida. Tant de bo, algun dia siguem capaços de prendre tal consciència de les coses, que ja no el calguin dies específicament assenyalats per a recordar-nos-ho, sigui la SIDA, el maltractament de gènere, la fam o qualsevol altre concepte, doncs n'hi ha tants com dies l'any ...

No obstant, de moment per tal d'ajudar-nos en aquesta conscienciacó col·lectiva, em recordo que Freddie Mercury va morir víctima d'aquesta malaltia el 24 de novembre de 1991.

Faltava menys d'un any per a la inauguració de les Olímpiades de Barcelona, però tot i això en va deixar palesa la seva contribució amb la cançó duet amb Montserrat Caballé.

Amb aquestes quatre ratlles, m'agradaria retre-li el meu particular homenatge a aquest gran cantant (tan en la formació Queen com també en solitari), que va ésser uns dels primers en no avergonyir-se ni amagar-se de cap de les seves condicions.

I com aquest món nostre, no és més que un gran espectacle on cada matí s'aixeca el teló, fem tanmateix allò que ell ens indicava en la seva cançó póstuma, que resa per títol "El show ha de continuar" ... : "Show must go on ..."

Que passeu una bona i conscienciada setmana !!! ;)