Com el tema “obligat” del dia d’avui és la neu, m’agradaria fer-ne cinc cèntims del primer cop que la vaig "veure i viure".
A més, em serveix per a obrir una nova etiqueta que anomenaré “Cròniques de Muntaner”. En aquest carrer vaig viure una part important de la meva vida i a més em permet el joc de paraules en clara referència a la “Crònica de Ramon Muntaner”. És per això, que els comentaris així etiquetats seran referents a esdeveniments que per un motiu o altre van marcar la meva infantesa i joventut.
El primer cop que vaig veure la neu, com gairebé molts podeu imaginar, va ésser durant la nevada que va caure la tarda/vespre/nit de Sant Esteve a Barcelona l’any 1962.
En guardo una imatge desdibuixada en algun racó de la memòria, doncs tot just acabava de fer tres anys el setembre abans.
Em veig a mi mateixa en braços del meu pare, tot mirant per les finestres de la galeria del carrer Muntaner que donen al pati interior d’illes de l’eixample barceloní. Em suposo que deu ésser el 27 de desembre pel matí.
Aquest record, no sé si per la novetat de veure aquella catifa blanca cobrint-t’ho tot ..., si per la joia que comporta en un infant la il•lusió del Nadal ..., o potser, ara que ja no el tinc amb mi, per saber-me abraçada i estimada en els seus braços que ja mai més em podran rodejar ...
Tant se val quina és la raó. El que sé, és que encara que mig enterbolit per la meva edat menuda o pel pas dels anys aquest dolç record seguirà formant part d’aquest arxiu meu personal i intransferible.
A més, em serveix per a obrir una nova etiqueta que anomenaré “Cròniques de Muntaner”. En aquest carrer vaig viure una part important de la meva vida i a més em permet el joc de paraules en clara referència a la “Crònica de Ramon Muntaner”. És per això, que els comentaris així etiquetats seran referents a esdeveniments que per un motiu o altre van marcar la meva infantesa i joventut.
El primer cop que vaig veure la neu, com gairebé molts podeu imaginar, va ésser durant la nevada que va caure la tarda/vespre/nit de Sant Esteve a Barcelona l’any 1962.
En guardo una imatge desdibuixada en algun racó de la memòria, doncs tot just acabava de fer tres anys el setembre abans.
Em veig a mi mateixa en braços del meu pare, tot mirant per les finestres de la galeria del carrer Muntaner que donen al pati interior d’illes de l’eixample barceloní. Em suposo que deu ésser el 27 de desembre pel matí.
Aquest record, no sé si per la novetat de veure aquella catifa blanca cobrint-t’ho tot ..., si per la joia que comporta en un infant la il•lusió del Nadal ..., o potser, ara que ja no el tinc amb mi, per saber-me abraçada i estimada en els seus braços que ja mai més em podran rodejar ...
Tant se val quina és la raó. El que sé, és que encara que mig enterbolit per la meva edat menuda o pel pas dels anys aquest dolç record seguirà formant part d’aquest arxiu meu personal i intransferible.
Les fotos que adjunto són de “collita” familiar de l’època. Les exteriors ho són a Muntaner i les interiors tot mirant des de Muntaner cap al carrer Casanovas. La foto amb el meu pare, no és d’aquell dia, però m’agrada pensar que podria haver estat així.
Fins a la propera "crònica", els que poguèu, disfruteu de la neu ... !!!
