Fidel al calendari, com la calor d’agost, va arribar la festa major de la Figuerosa. Un any més ja hi érem, encara que en aquesta ocasió no formàvem part de la junta gestora. A les últimes eleccions hi va haver renovació de la junta i això va permetre viure-la d’una altra manera.
Personalment crec que ja tocava un relleu generacional, que aportés noves idees i sàlvia fresca. Ha estat molt bé. Llàstima que la climatologia ens va fer una mala jugada i el primer dia ens va deixar sense el sopar de germanor. Hi va haver moments per a tot, però n’hi ha dos dels quals em quedarà el grat record d’aquesta edició.
El primer, el passi de la filmació on la gent “gran” del poble ens van recordar com van ser els seus anys d’infantesa i joventut. Marcada sobretot per l’escassetat de mitjans de l’època, resultaven molt dures les condicions, tant el treball al camp ..., a les cases ..., l’aprenentatge a l’escola ..., i com a més les dones (i en algun cas encara nenes), havien de fer mans i mànigues per a tirar endavant sense defallir. I tot això explicat amb molta tendresa i sense cap mena de regust amarg. A més, hi va haver un record per a totes aquelles persones que amb el pas dels anys ens han deixat, però que no pas per això han deixar de formar part de les nostres vides i de la vida del poble. Felicitats a tots: els qui hi heu parlat, els qui vareu tenir la idea, els qui ho heu filmat/editat. A tots gràcies.
L’altre moment, el segon va ser tot just un petit instant. Va ser ràpid, fugaç com un estel dels que es veuen aquests dies d’agost amb les “llàgrimes de sant llorenç”, però suficient per a mi. Durant molts anys, quan l’orquestra tocava un “corrido” m’anava a buscar al meu tiet Miquel o ell venia a buscar-me per a ballar aquella peça. I apa som-hi,! tomba i gira! Tanmateix, succeïa el mateix amb el meu pare i els “pasodobles”. Jo no sé ballar-ne, ni de pasodobles ni de corridos, però m’encantaven aquells moments i tot just acabada la peça, com de ben segur l’orquestra canviava de registre, cadascú tornava al seu lloc.
Bé, explico això perquè aquest any una escena em va fer reviure molt gratament aquests records. La filla, jove, va a buscar al seu pare que era assegut just davant meu i li va allargar la mà per fer-lo alçar i acompanyar-lo en aquell pasodoble que tot just iniciava els seus primers compassos. El pare, ni s’ho va pensar i tot d’una van començar a moure’s i apa som-hi! tomba i gira !. Va ser com si el temps de cop s’aturés i per un moment em vaig transportar en tots aquells records. Gràcies silvia, encara que possiblement no ho sàpigues mai.
